La diàspora del déus

Sábado, 20 de Octubre de 2018

La diàspora del déus

19 de Agosto de 2011 20:44h

Aleix Clarió
Aleix Clarió

Aquesta setmana, entre manifestacions contra la visita del Papa a Espanya pels carrers de Madrid, les reunions bilaterals de l’eix francoalemany per mirar de frenar la caiguda en picat de la moneda única i l’ombra d’una nova recessió mundial que ja ha fet perdre milers de milions a tots els parquets bursàtils del món, una nova inestabilitat latent ha tornat a ser portada. Mentre a Síria, el règim de Bashar al-Assad continua reprimint els civils davant la mirada impassible de la ONU, els seus veïns tornen a entrar en una espiral absurda d’atacs en la ja trista dinàmica acció-reacció, l’ull per ull, dent per dent a la que ens tenen acostumats Israelians i Palestins. Les víctimes, els de sempre: els civils. Amb tota la regió desestabilitzada per les revolucions de l’anomenada Primavera Àrab, ja només faltava que el vell conflicte arabo-israelià tornés a prendre forma.

Amb els ulls, temors, esperances i estratègies pendents de la propera assemblea de la ONU prevista pel mes de setembre, on el govern Palestí demanarà el reconeixement internacional de Palestina com estat, les tensions es palpen a peu de carrer. Una escalada de violència avantsala del que podria ser una nova gran guerra a l’orient pròxim si finalment Palestina es veu recolzada en les seves aspiracions nacionals, i ho serà en menys o més intensitat depenent de les fronteres que se li reconeguin a aquest hipotètic nou estat; fronteres, siguin les que siguin, que segur que Israel no reconeixerà ni respectarà. Serà doncs, l’inici d’un nou enfrontament? Mirem el passat, font de coneixement per un conflicte tant llarg i complicat.


Capítol 1. Història per entendre el present

Any 3.000 a.c: Abraham, el mateix Abraham del que parla la Bíblia, va conduir un grup de semites exiliats de Mesopotàmia a Palestina, la Terra Promesa per Jahvé. Allà s’inicia la primera guerra: els autoctons, els anomenats Piliateus (d’aquí el nom de Palestina) lluitaren contra els exiliats i famolencs seguidors d’Abraham. Jacob, fill d’aquest, va rebre el sobrenom d’Israel (significat dubtós pels històriadors: “combat de Déu”, “Govern de Déu”, “El qui veu Déu”. Saül, David i Salomó ampliarien el regne conquerit als piliateus; una mostra del que es pot arribar a heretar de les formes de fer dels avantpassats.

Després de Salomó el poble d’Israel començà a dividir-se inexorablament: la primera divisió va ser entre Isarel i Judea (dins la qual i havia Jerusalem). Amb el temps, Assiris, Perses, Grecs i Romans conquistaren el debilitat “poble de Déu”. L’any 70 d.c, tal i com Jesús va predir (segons el Nou Testament), el Gran Temple de Jerusalem va ser destruit per ordre de l’emperador Romà Titus. El seu fill, l’emperador Adrià, ordenà la primera gran matança de jueus. Conseqüéncia d’aquesta matança va ser la diàspora* del poble jueu. Alguns, però, es quedaren.

Dos fets marquen la unitat tot i la diàspora:

1. El seu monoteisme, com la força cultural, la lluita per la vida, l’apinyament estat-religió, la raça, els costums i una capacitat extraordinària de transmetre generació rere generació els seus principis
2. Els seus enemics. Els jueus van ser mal acollits arreu del territori. Asia, Àfrica del Nord i Europa van ser les destinacions de la majoria. La seva exaltació els portava la discriminació allà on anaven, i això va fomentar encara més la seva capacitat per sobreviure, d’ajudar-se mútuament i no perdre la identitat: a més mal, més units. Es podria dir, a grans trets, que els grans mals que s’han comés sobre el poble jueu l’han ajudat, irònicament, a sobreviure al llarg de la història.

Separats arreu del poder (aristocràcia, exèrcit, esglèsia) van treballar d’altres especialitats: el comerç, la banca, la invenció, la ciéncia,etc. De la diáspora però, també en va néixer la segona gran divisió dels jueus: per un costat els Sefardites i, per l’altre, els Asquenacies.

1. Els Sefardites (Sefaradim, de Sefarad, nom rebut a Espanya) van ser molt perseguits durant la reconquesta i sobretot per la Inquisició. Al final van fugir al nord d’Àfrica i d’altres poblacions mediterrànies. A l’actual Israel estàn discriminats per l’altre escissió.
2. Els Asquenacies parlen Yiddish, un idioma originat a partir de l’alemany però amb múltiples influències Hebrees i eslavas. Són la branca dominant.

Deixant per un moment la Diáspora i mirant l’evoluació del teriitori palestí post-romà, mai varen tornar a ser un poble sobirà: després de l’Imperi Romà van ser islamitzats, controlats temporalment pels croats occidentals, incorporats definitivament a l’Imperi Otomà gràcies a Salahadim, governats posteriorment per l’Imperi britànic ( a partir de 1917 sota un Mandat, tot i que a la pràctica era un protectorat) i, finalment, dividits entre jueus i àrabs. La gent que es va quedar després de la matança d’Adrià en època romana són els autoanomenats descendents de Salomó, els que varen decidir no fugir i quedar-se prop dels llocs sagrats. A l’Israel del Segle XXI, però, tenen un poder nul.


Capítol II. El Sionisme

El creador i impulsor del sionisme modern és Theodor Herzl (1860-1904). Per entendre el Sionisme s’han de tenir clars els 4 principis bàsics sobre els que descansa:

1. Les profecies i llegendes
2. El manteniment d’una població jueva sense contmainar per les conversions
3. La manca d’estabilitat en la terra promesa (Palestina)
4. Les persecussions*

*Les persecussions cap al poble jueu és una argument que moltes vegades s’ha utilitzat incorrectament per a fins que poc tenien a veure amb el seu poble. S’ha de tenir present que segurament el caracter jueu, les maneres de fer i fins i tot els seus errors són producte d’occident i del tracte que varen rebre per part d’aquests. Les persecussions van desde petites discriminacions a l’holocaust nazi en que varen ser exterminats més de 9 milions de jueus. Però és precisament en les petites descriminacions on es va forgar els dèspotes que avui controlen Israel: al llarg de la història van ser obligats a viure en getos (paraula que segurament ve de l’italià Borghetto, petit burg), la negació d’estudis, títols superirors, la prohibició de formar part de l’exècrit o de contraure matrimoni amb no jueus (cosa que, d’altra banda, va enfortir la tendència a l’endogàmia i a la perpetuació ètnica).

Theodor Herlz va movilitzar els seus correligionaris, comprometent especialment aquells que tenien grans fortunes, diàris, editorials i qualsevol forma de poder. Va ser el visionari jueu, el que va marcar les línies estratègiques que varen fer possible finalment la creació de l’estat Israelià.

El 1897 es va celebrar el primer congres Sionista a Basilea (Suïssa). Allà es va constituir un fons per comprar terres a Palestina (alhesores formava part de l’Imperi Otomà) als àrabs que allà vivien i que venien les terres a un preu irrisori. La primera moció per recuperar la terra promesa era comprar-la. El 1914 ja eren 80.000 i havien fundat Tel Aviv.

Diners i poder: Herzl va ser un pioner en saber canalitzar les forçes latents cap als seus interessos. Va saber arrossegar les grans fortunes dels jueus per comprar les terres a Palestina sota una màxima molt senzilla: Perquè lluitar quan es pot comprar sense vessar sang?

Assegurat el capital econòmic i confiat de la innocència dels àrabs palestins que poc sospitaven d’aquesta estratègia, es va assegurar de fomentar les altres tres bases: els mitjans de comunicació, que començaven a esdevenir com una força tant o més poderosa que els estats; la internacionalització del conflicte, doncs era la època de la descolonització i el món encara estava molt repartit entre grans potències i la guerra freda entre elles era una cosa quotidiana; i la influència interna dins els grans imperis del món. Sobre aquest últim aspecte, és especialment digne d’estudi la influència dels jueus sobre les polítiques dels Estats Units.


Capitol III. La declaració Balfour

Durant el periode de la I Guerra Mundial, els jueus prengueren un paper important pel que fa al subministrament econòmic de les potències en guerra. D’altra banda, també va ser l’enfonsament definitiu de l’Imperi britànic en pro d’una superportència mundial: els Estats Units. El vell món feia aigues i 15 anys després d’iniciar-se el nou segle ja gairabé res era el mateix, i menys després d’acabar-se la Gran Guerra. L’Imperi Otomà, que havia governat hegemònicament el nord d’Àfrica fins a Grècia s’esquinçava. Les derrotes davant els aliats provocaren insurreccions dins del propi imperi, com el de la penisula aràbiga (instigat per Gran Bretanya a través del famós Lawrence d’Arabia –molt recomanable la lectura de The Seven Pillars of Wisdom-). És en aquest context que el territori Palestí va passar a mans dels britànics sota la forma de protectorat (formalment era un mandat).

L’encara Imperi Britànic era conscient que necessitava gran inversions per mantenir la guerra contra Alemanya i els seus aliats. D’aquí que naixes la necessitat de comptar amb les diners dels jueus i els suport d’aquests en la premsa americana controlada pels jueus; a més, introduia una tàctica bèlica ancestral: dividir per poder guanyar. Els jueus americans i europeus podien trencar el front àrab islàmic i així, en unes estudiades paraules, el Ministre Balfour va fer les seguents declaracions:

El govern de la Seva Majestat considera favorable l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu, i usarà tots els seus esforços per facilitar la realització d’aquest objectiu, quedant clarament entès que res es farà que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no juevas existents a Palestina, o els drets i l’estatus jurídic i polític dels jueus en altres països.

Gran Bertanya en realitat mai va pensar que això fos factible. Promeses com aquestes ja en van fer als Àrabs i finalment no les varen complir, però el problema d’unes declaracions com aquestes és que en Dret internacional és reconegut com a un comopromis adquirit que s’ha de complir. El 1922, la desgraciàda Societat de Nacions (predecessora de les Nacions Unides) va exigir a la Gran Bretanya el compliment de l’anomenada declaració Balfour en tots els seus termes. Com ja he dit, l’Imperi Britànic mai va creure realment en la possibilitat de crear un estat propi israelià i va anar retrassant les tasques per a la viabilitat d’un nou estat. Però llavors va arribar el colofò final, un esdeveniment amb el que ningú comptava i que va ser, paradoxalment, la consumació per a les aspiracions juevas: Adolf Hilter.


Capitol IV: la caiguda dels vells imperis

Schilkelbrüner, més conegut com a Adolf Hilter, va proclamar la doctrina de la culpabilitat global del poble hebreu i en arribar al poder el 1933 a Alemania, va iniciar les persecussions contra els jueus. Com a conseqüència, començaren les emigracions massives cap a Palestina on eren rebuts amb hostilitat per la majoria Àrab. A part d’això, no va afavorir gens la seva entrada quan la Gran Bretanya va començar a aplicar restriccions a l’arribada d’imigrants a partir del 1939.

Mentre els jueus a l’alemania nazi caminaven passivament cap als camps de concentració, a Palestina lluitaven a mort. Es va crear un exèrcit secret (Haganah) que lluitava contra els àrabs i els anglesos mentre per la rereguarda anava introduint nous colons sufragats amb el capital sionista americà i europeu.

Amb la caiguda de Hitler el maig de 1945, els jueus pensaven que tindrien el camí aplanat en descobrir-se les atrocitats dels Nazis. Però Gran Bretanya continuava sent un imperi, i no un qualsevol, sinó un imperi vencedor de la guerra. Tot i els compromisos adquirits abans de la guerra i les reclamacions dels jueus, els britànics estaven interessats en mantenir el control sobre el territori, tant pel petroli com pel control del canal de Suéz. La reacció dels jueus va ser la creació d’exèrcits clandestins que probablament rebien subministrament americà per mirar de donar una última empenta al moribund Imperi britànic. Es va crear el Irgún Zrai Launei, l’organització militar nacional; i l’Stern, d’esquerres. Era l’inici del terrorisme jueu contra els anglesos.

Davant d’aquesta situació, els britànics van demanar ajuda a les Nacions Unides. Mentre l’Agència jueva reclamava drets històrics (en realitat, molt històrics, doncs són d’época romana), els altres (l’Alt Comitè Àrab) al•legava la raó islàmica i el fet de tenir presència ininterrumpuda des de l’any 637 d.c. Gran Bretanya va cometre un error majúscul al portar el cas davant les Nacions Unides, doncs ja no tenia la força que anys enrere havia tingut, i els Estats Units afavorien dicretament desde feia anys la construcció de l’estat d’Israel.


Capítol V. Neix un estat: Orient mitjà es desestabilitza

El 1947, els Britànics, debilitats i amb un gran pes econòmic a sobre per culpa de la II Guerra Mundial, va manifestar la seva intenció d’abandonar Palestina i les Nacions Unides es va començar a dibuixar el pla de partició entre jueus i àrabs. El 14 de maig de 1948 es va proclamar l’estat d’Israel, reconegut d’immediat per Estats Units i la Unió Soviètica. El problema però va sorgir quan els paisos àrabs no van acceptar la creació d’aquest estat i declaren conjuntament la guerra a Israel.

El naixement d’Israel com estat és sens dubte el truc de màgia més increible que s’ha fet en tota la història contemporània. Es va crear un estat del no res, sense atendre ni tant sols als 5 criteris que marca precisament el dret internacional i creant un estat irreal; les conseqüències de les decisions que es varen pendre aquells dies afecten encara avui dia a aquesta regió.

La història de l’estat d’Israel és molt curta, però és clarament d’un sol color: vermell. El vermell de la quantitat inhumana de sang que s’ha vessat en aquell territori que, irònicament, és considerat sagrat i és benerat per les tres grans religions del món: jueus, cristians i musulmans. Cinc són les guerres que ha provocat Israel: la de 1948 contra els paisos islàmics; la de 1956, quan el conflicte ja va superar les pròpies fronteres i va envoltar Egipte, França, Gran Bertanya, la Unió Soviética, Estats Units, el Líban i Israel. La tercera guerra va ser la de 1967, també mal anomenada Guerra dels set dies, en la qual Ariel Sharon (anys després seria el primer ministre Israelià) va conquerir fàcilment el Alts del Golan a Egipte, fent-se amb l’estratègic control de la font dels rius de tota la zona). La quarta va ser l’anomenada Yon Kippur i la última, la de 1982, la invasió del Líban.

S’havia format així un país de rara psciologia nacional. Sumava els factors de llunyaníssima història, religió i promeses messiàniques a la necessitat de recuperar-se de la vella persecució i de la més recent. Era antic i modern, científic i pastorívol. Destrossat a Europa, atribuia aquesta destrucció a la seva pròpia passivitat, a la mansuetud amb què s’havia deixat matar. Preconitzava violència com una nova reacció, una violència convertida en terrorisme, que li havia donat grans satisfaccions històriques des de la destrucció el Temple i, elevada a exèrcit nacional, havia assegurat les seves fronteres. Unes fronteres móbils per l’irredentisme històric i per la set de conquesta d’altres territoris. Nodrit per aquest factors, va començar una operació inversa: va reduir els palestins àrabs a condicions de servilisme, va reprimir amb cureltat els intents palestins de recuperació o d’estatus, els va conduir paradoxalment a l’èxode. Víctimes de camps de concentració, obrien camps de concentració.

El conflitce acaba superant les fronteres, i deixa de ser un conflicte entre palestins àrabs i jueus: és la revolta del món islàmic per la recuperació de l’identitat perduda, de l’honor i de les condicions de vida possibles. És un conflicte que després de la guerra del Líban agafa unes dimensions inimaginalbles: el món sencer està pendent del que passa a Palestina, l’economia i la estabilitat mundial depén d’un conflicte històric que les pròpies Nacions Unides va alimentar amb decisions equivocades. Però qui pot fer marxa enrere ara? L’error, en majúscules, ja està fet.

Capítol VI. De màrtirs a assasins

L’error de la jove i temperemental Israel va ser la guerra del Líban. Encoratjats per haver aconseguit un estat propi i per les successives victòries en les anteriors guerres, segurs de sí mateixos pel blindatge incondicional dels amercians i protegits de l’opinió mundial que encara els veia com els màrtirs de la II Guerra Mundial, Israel es va descobrir al món, per a sorpesa i incredulitat de molts, com uns assasins iguals o pitjors que els seus exterminadors alemans.

La motivació per invair el Líban era enfortir el govern, forçar l’evacuació de Siria i de l’exèrcit palestí. Els israelians van ser els pioners en alegar motius de seguretat per allunyar els enemics de les fronteres, per començar una guerra. Però al Líban hi havia un fort exèrcit Sirià i una bona part armada palestina que va trobar en el Líban un refugi en el seu èxode de 1948. L’exèrcit israelià es va assentar a l’extrem de la franja sud del Líban i va afavorir o ajudar a l’extermini de civils palestins de Sabra i Chatila.

Això els va fer perdre la credibilitat mundial: passaven de ser màrtirs de l’holocaust a assassins dels seus pròpis germans. Tampoc els va anar gaire bé amb la guerra: no varen aconseguir que es retiresin més d’una petita part dels palestins (els d’Arafat) mentre la resta es quedaren armant-se encara més, juntament amb libanesos xiites (els de Jomeini) Drusos, Sunnites...

Després d’això el conflicte arabo-israelià ha passat per fases de tota mena. Izhak Rabin va aconseguir els acords de Washington de 1993 amb Arafat, i el Tractat de pau de Jordània de 1994. Però el conflicte mai ha tingut gaire temps de pau pel mig. Amb Benjamin Netanyahu, el Likud i Ariel Sharon les coses van empitjorar. L’acens al poder dels radicals de Hamàs no va significar altre cosa que donar motius a Israel per radicalitzar-se; li varen donar arguments per seguir fent el que feia. Terroristes anomena l’estat d’Israel als palestins: però qui és aquí el terrorista? I qui crea als terrosistes? L’Ascens de Hamàs al poder no és altre cosa que una conseqüència obvia del maltracta Israelià als Palestins. Sembra i recolliràs. En una dècada, el territori palestí a patit dues entifades, en una imatge dantésca enfrontant Palestins armats amb pedres contra tancs Israelians. És un conflicte entre sords, incapaços de deixar diferències de banda per sentar-se a dialogar i trobar el camí de la pau. Tots compten els seus morts, uns preparen la venjança per la mort d’un fill, els altres per la mort d’un soldat; qui val més? Un peix que es mossega la cua des de fa més de 70 anys i que només aporta dia rere dia morts, destrucció i més odi; una olla a pressió que desestabilitza dia a dia tota la zona i que no aporta res a ningú. Però qui opta pel perdó abans que per la revenja? De moment, ningú.


Capitol VII. L’holocaust palestí

Israel, assetjada per Hamàs (radicals islamistes que controlen part de la Franja de Gaza) ha anat adoptant posicions cada cop més radicals, si cap. Les seves accions i decisions són cada cop més controvertides i han deixat de tenir el recolzament de molts paisos i de totes les organitzacions pro drets humans i en defensa de la pau. El fet però, es que a Israel ara mateix ja li és ben igual la seva reputació i imatge arreu del món, així ho ha mostrat públicament en nombrosos fets i, més recenment, amb l’assalt desproporcionat a la flotilla que portava ajuda humanitària. Intenten mantenir la imatge de màrtirs de la IIa Guerra Mundial, pobres bons ciutadans perseguits i víctimes de complots.

Però els mitjans de comunicació cada cop mostren la cara més obscura del verdader monstre. Les presons israelianes, on tenen a milers de palestins tancats en condicions infrahumanes, sense judici, sense cap mena d’atenció, retinguts il•legalment el temps que creguin oportú i les seves tortures són conegudes arreu del món. Els sona Guantánamo? Aquest és el seu germà bessó. Qui apren de qui? L’aixecament del Mur de la Vergonya ha deixat patent una vegada més que, o bé Israel no acaba de ser conscient del que fa, o la seva doctrina és una barreja entre la bogeria de Hitler i el tacticisme de Stalin.

El bloqueig que porta a terme sobre la franja de Gaza des de l’any 2006 és, en tots els sentits, inhumà i il•legal. El Dret internacional prohibeix fer un bloqueig sobre un territori per terra, mar i aire. La Franja de Gaza porta quatre anys bloquejada i envoltada, per terra, d’un gran mur de formigó de 8 metres d’alçada; al seu costat, el primer mur de la vergonya que separava les dues alemanies és cosa de nens. Israel a confinat a més de 2 milions de palestins a un territori de menys de 365 km, i amb una jurisdicció marítima de 3 milles (no podrien pescar en tant poc territori ni per casualitat del destí). A més de tot això, Israel va practicant els atacs selectius, és a ir, assassinats “controlats” de terroristes dins la franja. Aixi mateix ja porta dues incursions a gran escala dins de la Franja. Resultat de tot això: milers de morts civils, tot el territori destruit, sense llum, sense aliments, sense animals, ni cases en condicions, sense medicina... sense res. És la terra de la desesparança. Depenen exclusivament de les ajudes de l’ACNUR i dels túnels clandestins que van de la Franja de Gaza a Egipte. Pels més de 2.000 túnels excavats a mà passa, de contrabant, tot el que es pugui imaginar.

El més soprenent de tot plegat és l’enfermetat que pateix Israel i la tolerància internacional. M’explicaré. Crec fermament que els israelians, en gran part, no son responsables dels seus actes. Són el fruit de com la història els ha tractat, de com han sigut acollits allà on han anat: patalejats, insultats i discriminats fins al punt de voler exterminar-los. Són malalts que no s’han recuperat de l’holocaust nazi, massa recent per a tots ells i que només va sembrar una cosa dins els seus cors: odi.
L’altre part és la tolerància internacional, i això sí que no te excuses, ni perdó. L’argument d’evitar una guerra mundial o nuclear no convenç a ningú ja. Son els interessos econòmics i estratègics de les potencies mundials, especialment els Estats Units. És un estat amb dret a fer el que vulgui sabedor que mai li passarà absolutament res mentre els americans (que sustenta econòmicament i, en conseqüència, domina les Nacions Unides) els continuin protegint amb els seu paraigua d’hipocresia.

Els fets diaris constaten que Israel ha converitit la Franja de Gaza en una enorme presó que, mica en mica, acabarà sent la tomba de tots els seus habitants. La terra promesa ha passat de ser el paradís terrenal a ser l’infern. Mai s’hauria d’haver creat l’estat d’israel. No té fonament històric, ni jurídic, ni legal ni, per descomptat, moral o étic.

És cert que l’holocaust va ser una de les grans barbaritats del segle XX, però més gran va ser l’holocaust de Stalin a Rússia, amb prop de 54 milions de víctimes, i no per això s’ha creat cap estat. És incomprensible que els fills i nets supervivents de la barbaritat nacionalsocialista estiguin fomentant i mantenint un règim del terror com el que viu el poble Palestí.

A les Nacions Unides li hauria que caure la cara de vergonya: en primer lloc per no reconèixer l’error històric que va cometre i, en segon lloc, per mirar cap un altre costat cada cop que Israel insulta i enverina cada lletra de la paraula dret humà. La seva inacció l’està portant a cometre els mateixos errors que la seva predecesora, la Societat de Nacions; i tots sabem com va acabar la cosa. Quants errors volen cometre més? Quantes lliçons d’història necessiten per actuar? Sens dubte aquest òrgan va morir just avui fa 20 anys, quan els Estats Units va passar a ser la única superpoténcia mundial ambla caiguda de la URSS. I és curiós que la defensora de la democràcia, dels drets humans, sigui alhora l’aliada dels tirans; la pleitesia americana vers els israelians és, si més no, dantesca i digne d’estudi.

La solució al conflicte no és cosa meva, tot i que per a mi és molt clara. El que de moment és urgent és parar l’holocaust del poble palestí. Fins que cada nen i nena que viu a palestina no pugi anar a escola, al metge, al pati a jugar...mentre no pugui una dona donar de menjar cada dia als seus fills, o mentre un ciutadà palestí no pugui circular, pensar, opinar o cridar lliurament, mentre un pescador no pugui feinar cada dia al mar lliurament; mentre no es respectin els drets que inalianablament pertanyen a una persona humana, el conflicte de l’Orient Mitjà serà impossible de resoldre.

Aquest setembre la ONU i tota la comunitat internacional tenen l’oportunitat de rectificar un error que els actuals líders mundials no varen cometre però que tampoc estan solucionant. En el moment en què es va crear l’estat d’Israel s’hauria d’haver creat el Palestí, amb unes fronteres i garanties de pau sólides. O tots o ningú. Les decisions aplicades a mig gas no han fet altre cosa que complicar excessivament un conflicte ja de per si extremadament llarg i complicat.

Em quedaré, per acabar aquesta sèrie de capítols sobre el conflicte arabo-israelià, amb una frase que sempre m’ha agradat molt sobre la ciutat de Jerusalem, bressol de les grans religions i dels grans conflictes de la humanitat:

Que val Jerusalem?
Res!
...
Tot!

Comentarios
blog comments powered by Disqus
Videos